El llibre de l’Èxode ens mostra com el poble jueu va estar durant quaranta anys vagant pel desert. Durant aquest temps el seu ànim flaquejava, però Déu els donava senyals perquè no s’oblidessin de l’aliança. Així doncs, quan senten fam al desert, Déu fa ploure pa del cel (el mannà) o els envia una bandada de guatlles; quan van sentir set, Déu va ordenar a Moisès que copegés la roca de l’Horeb amb seva gaiata i en va sortir aigua. Perquè sentissin la seva presència salvadora, Déu acompanyava el poble en forma de núvol.